Aigua!

Joan Ignasi Pla, després de tornar a perdre unes eleccions, ha reobert, si és que s'havia tancat, el tema dels transvasaments, el del Ebre en concret. Més o menys va vindre a dir que s'hauria de replantejar la qüestió. Una qüestió no gens senzilla, la de l'aigua. La llàstima és que el debat ha estat massa en mans dels polítics i la demagògia electoral i no en mans dels tècnics i els científics. Es parteix sempre d'una premisa: el País Valencià, la regió de Murcia i Almeria tenen falta d'aigua i això en frena el desenvolupament. Ací ja ens oblidem que algunes zones internes de Catalunya o l'Aragó també passen set cada estiu. Que falta aigua és evident, per què? Primer tenim una limitació de la qual no ens en podem alliberar ben fàcilment, el clima. A sobre el tenim enfadat i cada any ens canvia. Això condiciona la recarga dels aqüífers, dels que sovint se n'extreu més del que n'entra, però també els recursos en aigua dels embassaments. Segon, tenim una quantitat gens despreciable d'aqüífers contaminats i inutilitzables. En els aqüífers costers els bombejos massius han fet entrar molt endins la falca salina i de la mescla amb l'aigua dolça n'ix una salmorra incomestible i difícil, per no dir impossible, de fer enrere. En altres llocs una agricultura extensiva, l'abús de fertilitzants i pesticides i els purins ens els han omplert de nitrats i altres compostos. Ací la cosa té solució, que no cal confondre amb una vareta màgica: l'agricultura ecològica, un major control de la quantitat de fertilitzants, etc. Mesures que permeten reduir les concentracions, no instantàniament però. A més a més en este sentit encara ens trobem contaminants que remanen des dels anys setanta i vuitanta, quan l'ús de certs productes no estava prohibit. Abans de parlar de moure l'aigua de l'Ebre, hem de pensar si en fem un bon ús en general dels recursos. Es diu que l'escassetat d'aigua frena el creixement i el desenvolupament econòmic. El que passa és que este desenvolupament potser no és ben bé sostenible, i sostenible significa que s'aguanta per algun lloc. No és sostenible que sigue d'una de les regions més àrides d'Europa que vinguen les tomates i els pimentons que consumeix precisament tot Europa. Com tampoc ens du a bon port la mania occidental consumista de pensar-mos que tots els fruits i verdures estan sempre de temporada. Tampoc sembla sostenible transformar grans superfícies de secà en regadiu, i tant és que sigue per posar camps de golf, com panís, com tarongers. D'abusos en este sentit se'n produeixen a banda i banda del Sènia, Ebre amunt i Ebre avall: el regadiu és peça clau del guany de vots. Per altra banda està el desenvolupament urbanístic de la costa, que a banda de la horrorositat d'una colla de xaletets tots iguals enmig de la muntanya, també beuen aigua i a sobre en estiu, quan menys se'n té. Parar-ho potser suposaria un fre al creixement econòmic, però el que està clar és que ser la residència estival de tanta gent requereix d'uns recursos que no es tenen a la mà fàcilment i d'això se'n diu endeutar-se. L'aigua de l'Ebre en podria ser la solució? És un riu, com tots els altres que tenim, prou malalt. Ple d'espècies forànies que de moment no es troben al Xúquer i que amb un transvasament hi farien cap. Un riu amb un delta reserva clau en les migracions d'aus, però amb un problema d'arribada de sediments que de per sí li posa el futur prou negre, i no vull posar-me a parlar de possibles crescudes del nivell del mar. Un riu que és un aport fonamental de nutrients per a la pesca marítima de les Terres de l'Ebre, el Maestrat i la Plana. Un riu que espera veure com li trauran el càncer maligne del mercuri de Flix. Però sobretot un riu al que se li vol posar la mà a sobre per tots els llocs per on passa i per on no ho fa també. L'aigua de l'Ebre no ha de fer de pedaç per tapar el forat hídric que s'ha creat per un desenvolupament heretat del franquisme. L'aigua de l'Ebre tampoc ha d'ajudar a pujar un escaló més en este creixement insostenible que regna en l'antiga Corona d'Aragó. Cal una autèntica revolució verda, que s'allunye del fals ecologisme del no a tot – que impera en alguns partits d'esquerra i bona part de grups ecologistes del país – però que sigue prou valenta com per parar certes actituds nefastes conduïdes pels forts lobbis que ens governen, pel darrere. Però permeteu-me ser pessimiste.

Fotografia del Eber al seun pas per Tortosa. De Manel Zaera.

Els ullals

Les fortes pluges d'estos últims dies ens han donat diverses imatges a Vilafranca. La primera és que la rambla, el riu de les Truites, ha baixat després d'un temps sense fer-ho. I l'altra, és que han eixit els ullals. D'esta manera es coneixen a Vilafranca les surgències d'aigua des de la roca calcària que es donen en alguns llocs del terme, especialment a la Teuleria. Els ullals no deixen de ser la resposta a la pluja del sistema càrstic vilafranquí. El carst és la dissolució de la roca calcària, i forma tot un entremat de buits, esquerdes, cavitats i albencs. Durant l'any, sense pluges, en estes coves hi ha una sèrie d'aigua acumulada de les pluges anteriors. Alguna d'esta aigua s'explota en pous o ix en superfície en alguna font. Al ploure, hi ha una part d'aigua que s'escola en superfície, i aniria cap a les rambles. Una altra part s'infiltra dins el terreny, dins la xarxa càrstica de la roca. Si les pluges són poc intenses l'aigua omplirà les cavitats i poc a poc s'anirà escolant en profunditat per recarregar els aqüífers més profunds. Si les pluges són més intenses i durant més temps, l'aigua que entra dins el sistema càrstic supera la capacitat d'emmagatzemament i per tant ha d'eixir per alguna banda. És aleshores quan les esquerdes que comuniquen la superfície amb les cavitats treuen esta aigua, i apareixen els ullals. El fet que isquen els ullals amb uns dies de decalatge respecte la pluja es deu al temps que pren a l'aigua per circular per la roca. L'aigua d'estos ullals, un cop en superfície, va a alimentar les rambles i barrancs.

Aquifer Guarani

Un video promocional en motiu del Dia Internacional del Aigua, que va ser ahir 22 de març. A més del video que penjo, a este link hi ha més videos interessants que ens ajuden a comprendre millor l'aquifer Guarani, com es formà i on està situat.

Els aguateros

Estem acostumats a obrir l'aixeta i que rage aigua. És un fet instintiu en el que no hi reflexionem massa, només de tant en tant ens entra consciència. Perquè fent i fent tampoc sabem molt bé d'on ve la l'aigua què bevem. Les ciutats, i en menor mesura els pobles, tenen diverses fonts d'abastament en aigua potable que poden anar canviant en funció de la temporada. Però això no va ser sempre així, molts de nosaltres podríem preguntar als nostres avis i encara ens contarien les anècdotes que provocà l'arribada del aigua potable als pobles. El mode de disposar d'aigua en els diversos països del mon canvia en funció de les diverses característiques, climàtiques, geològiques, urbanístiques, etc. Un cas curiós és el del Paraguay. País amb una pluviometria generosa, amb uns rius ben cabalosos (tenen la presa més potent del mon, juntament amb Brasil) i amb una part situada sobre un dels aqüifers més grans del mon, l'aquifer Guaraní. Doncs no s'haurien de preveure problemes amb l'aigua, en tenen en sobra. El problema comença a venir si observem com s'organitza la distribució del aigua potable en les ciutats. Hi ha una empresa publica que s'encarrega del abastament en les zones més cèntriques de les ciutats. Després, als barris allunyats, on viu la classe treballadora, esta empresa publica no hi arriba i si ho fa és a un preu prohibitiu. Aleshores és quan apareixen els aguateros. Són una gent que perfora uns pous per captar aigua del aqüífer i esta aigua és distribuïda entre unes famílies, un centenar a tot estirar. Les condicions econòmiques que ofereixen són molt millors per a estes famílies treballadores i d'esta manera els aguateros s'han fet amb una part del mercat del aigua a Paraguay. No hi ha cap control legal, allà on se'ls necessita allà hi ha un aguatero fent un pou. No es sap quants pous hi ha, ni quanta aigua en treuen. No hi ha tractament i si a sobre pensem que les foses sèptiques i les latrines hi són habituals ja la tenim. La cosa no és una broma, que just a sota està un dels majors aqüífers del mon. Però del aqüífer Guaraní en parlarem un altre dia.

Per què tenim aigua?

A petició de l'audiència, una qüestió curiosa, perquè tenim aigua? I la resposta dirigida de cara als més menuts. Pot semblar trist però esta pregunta mai s'ha tractat en els cursos d'enginyeria geologica, mancances bàsiques diríem. He trobat un clarificador article a la vikipèdia francesa que ordenava les idees que més o menys tenia. De totes maneres no és fàcil explicar-ho ni serà una resposta precisa, ja que es toquen termes difusos com univers i Big Bang. No he tractat el origen de la molècula d'aigua que tampoc sé si és el que volies. De les diverses hipotesis de la ciència he intentat prendre aquelles més fàcilment visualitzables per un xiquet de 5 anys.

El planeta Terra es va formar fa uns 4500 milions d'anys, és a dir, fa molt i molts anys. Avui dia creiem que el nostre planeta es va formar després d'una gran explosió d'una bola. Hem d'imaginar-nos una bola gegant, gran, el més gran que ens pugue vindre al cap. Esta explosió va fer molt de pols, i de fet el planeta Terra es va formar ajuntant pols. I què passava amb esta pols? Doncs que tenia xicotetes gotetes d'aigua entremig. Pero esta aigua no la podríem veure, no hi havia ni mar, ni rius, ni llacs. Estava congelada entre la terra. L'aigua quan està molt freda es gela, el que coneixem com un glaço i és el que posem a la llimonada a l'estiu per tindre-la fresca.

Hem d'imaginar que tot era com un desert, no plovia gens. Però hi havia volcans. I què fan els volcans? Escupen terra molt calenta, com si fos foc. I el foc què fa, escalfa no? I si escalfem un glaçó tenim aigua. I si l'escalfem encara més l'aigua? Heu vist mai l'olla bullir a la cuina? Treu fum no? El fum és aigua molt calenta, que es torna fum, que en direm vapor. El vapor forma els núvols. Aleshores el que va passar és que es van formar molts núvols. I ja sabem que si hi ha molts núvols plourà. És el que va passar, va ploure durant dies i dies, anys i anys, sense parar. Tant va ploure que es van formar els mars i els rius. Vet ací com ens ha arribat l'aigua que tenim.

Repartiment de l'aigua en el planeta

Este blog, com ja vaig dir, intentarà fer didàctica de l'aigua des del màxim de punts de vista. Per començar crec que cal fer una xicoteta aproximació al repartiment de l'aigua en el món. El 97% de l'aigua del nostre planeta està en els oceans i per tant és salada. El 3% restant és el que podríem dir aigua dolça, de la qual vora el 69% està als casquets polars en forma de gel. Hi hauria un 30% d'aigua subterrània. L'aigua dolça que trobem en superfície només representa un 0,3% del total, i la majoria està en llacs. Els rius, que molt sovint són el recurs d'abastiment en aigua de moltes ciutats, pobles i sistemes de regadiu, representa només un 2% del total d'aigua en superfície.

Inici

Es va parlar molt de la nova cultura del aigua. Cada estiu parlem de sequeres, de reserves de preses i dels llauradors que no poden regar. Este blog només vol ser una modesta aproximació al repartiment d'este recurs, als usos que fem a casa i a fora.

La imatge és d'un karst, ja en parlarem algun dia.