Joan Ignasi Pla, després de tornar a perdre unes eleccions, ha reobert, si és que s'havia tancat, el tema dels transvasaments, el del Ebre en concret. Més o menys va vindre a dir que s'hauria de replantejar la qüestió. Una qüestió no gens senzilla, la de l'aigua. La llàstima és que el debat ha estat massa en mans dels polítics i la demagògia electoral i no en mans dels tècnics i els científics. Es parteix sempre d'una premisa: el País Valencià, la regió de Murcia i Almeria tenen falta d'aigua i això en frena el desenvolupament. Ací ja ens oblidem que algunes zones internes de Catalunya o l'Aragó també passen set cada estiu. Que falta aigua és evident, per què? Primer tenim una limitació de la qual no ens en podem alliberar ben fàcilment, el clima. A sobre el tenim enfadat i cada any ens canvia. Això condiciona la recarga dels aqüífers, dels que sovint se n'extreu més del que n'entra, però també els recursos en aigua dels embassaments. Segon, tenim una quantitat gens despreciable d'aqüífers contaminats i inutilitzables. En els aqüífers costers els bombejos massius han fet entrar molt endins la falca salina i de la mescla amb l'aigua dolça n'ix una salmorra incomestible i difícil, per no dir impossible, de fer enrere. En altres llocs una agricultura extensiva, l'abús de fertilitzants i pesticides i els purins ens els han omplert de nitrats i altres compostos. Ací la cosa té solució, que no cal confondre amb una vareta màgica: l'agricultura ecològica, un major control de la quantitat de fertilitzants, etc. Mesures que permeten reduir les concentracions, no instantàniament però. A més a més en este sentit encara ens trobem contaminants que remanen des dels anys setanta i vuitanta, quan l'ús de certs productes no estava prohibit. Abans de parlar de moure l'aigua de l'Ebre, hem de pensar si en fem un bon ús en general dels recursos. Es diu que l'escassetat d'aigua frena el creixement i el desenvolupament econòmic. El que passa és que este desenvolupament potser no és ben bé sostenible, i sostenible significa que s'aguanta per algun lloc. No és sostenible que sigue d'una de les regions més àrides d'Europa que vinguen les tomates i els pimentons que consumeix precisament tot Europa. Com tampoc ens du a bon port la mania occidental consumista de pensar-mos que tots els fruits i verdures estan sempre de temporada. Tampoc sembla sostenible transformar grans superfícies de secà en regadiu, i tant és que sigue per posar camps de golf, com panís, com tarongers. D'abusos en este sentit se'n produeixen a banda i banda del Sènia, Ebre amunt i Ebre avall: el regadiu és peça clau del guany de vots. Per altra banda està el desenvolupament urbanístic de la costa, que a banda de la horrorositat d'una colla de xaletets tots iguals enmig de la muntanya, també beuen aigua i a sobre en estiu, quan menys se'n té. Parar-ho potser suposaria un fre al creixement econòmic, però el que està clar és que ser la residència estival de tanta gent requereix d'uns recursos que no es tenen a la mà fàcilment i d'això se'n diu endeutar-se. L'aigua de l'Ebre en podria ser la solució? És un riu, com tots els altres que tenim, prou malalt. Ple d'espècies forànies que de moment no es troben al Xúquer i que amb un transvasament hi farien cap. Un riu amb un delta reserva clau en les migracions d'aus, però amb un problema d'arribada de sediments que de per sí li posa el futur prou negre, i no vull posar-me a parlar de possibles crescudes del nivell del mar. Un riu que és un aport fonamental de nutrients per a la pesca marítima de les Terres de l'Ebre, el Maestrat i la Plana. Un riu que espera veure com li trauran el càncer maligne del mercuri de Flix. Però sobretot un riu al que se li vol posar la mà a sobre per tots els llocs per on passa i per on no ho fa també. L'aigua de l'Ebre no ha de fer de pedaç per tapar el forat hídric que s'ha creat per un desenvolupament heretat del franquisme. L'aigua de l'Ebre tampoc ha d'ajudar a pujar un escaló més en este creixement insostenible que regna en l'antiga Corona d'Aragó. Cal una autèntica revolució verda, que s'allunye del fals ecologisme del no a tot – que impera en alguns partits d'esquerra i bona part de grups ecologistes del país – però que sigue prou valenta com per parar certes actituds nefastes conduïdes pels forts lobbis que ens governen, pel darrere. Però permeteu-me ser pessimiste.
Fotografia del Eber al seun pas per Tortosa. De Manel Zaera.
